dimarts, 29 de novembre de 2016

De baixa intensitat

Un element exposat a la intempèrie poques vegades deu el seu estat a fenòmens brutals i sobtats com un llamp o un terratrèmol. Habitualment són la pluja, el vent i els canvis de temperatura les accions que poc a poc i constantment han anat modelant la seva apariència.

A tothom commou un esdeveniment luctuós, d’aquells que destaquen els mitjans o que escampa la veu del carrer. Ningú no queda indiferent davant actes dramàtics, fets violents que suposen un transtorn important per qui els rep.

Però la majoria d’agressions que ens erosionen són subtils, particulars, quasi imperceptibles. Les patim dones, fillets i homes a casa nostra, a la feina o a l’escola, un poc cada dia, dosificat.

També les rebem del govern de torn, que moltes vegades ens trepitja o ens ignora, però només un poquet

Com que sempre tot es fa tan suau i progressivament, no és notícia ni motiu de rebel·lió, gairebé ni ho notam.

Posiblement ens fan més mal aquests fenòmens de baixa intensitat que els estridents, potents i notoris.

Els que són evidents i ostensibles els podem veure venir, provar de resistir-nos o combatre'ls. Però els altres els duim a dins i els toleram, i ens acabam acostumant a existir amb aquestes petites i constants erosions que no ens maten però tampoc no ens deixen viure.



dimarts, 15 de novembre de 2016

Vida pròpia

Qui no ha escoltat alguna o moltes vegades -o ho ha expressat un mateix- la queixa de no tenir vida pròpia? Per causa de la feina, la família, obligacions que han aparegut a la seva existència, de sobte o poc a poc, quasibé sense adonar-se’n, limitacions de temps o d’espai mental que han determinat en aquesta persona la sensació que dedica una gran part de la seva vida a dur a terme coses per força, perquè s’han de fer, i en canvi per allò que de veritat voldria fer no troba temps ni l’ocasió.

Qui no ha tingut en algun moment la impressió que està una bona part del temps solucionant problemes puntuals, realitzant tasques supèrflues i dedicant molts dels seus esforços a qüestions secundàries? Mentre allò important, allò que considera que paga la pena, es va quedant a la cua, sempre per demà, per aquell dia del futur perfecte quan hi hagi temps per tot.

Qui no voldria en alguna ocasió sortir d’aquesta roda, d’aquest cercle constant que et duu d’una comesa a una altra sense un instant de reflexió? Fugir de la sensació d’estar en mans de circumstàncies no voluntàries ni controlables.

Què és, però, la vida pròpia si no açò? Allò que t’ha tocat més allò que tu has triat. Dos elements essencials que s’han de saber combinar.

Açò sí, hauríem de procurar que tenir cura dia a dia de les coses urgents no ens faci posposar eternament les importants.




dimarts, 1 de novembre de 2016

Un ca, o un canari... o un cactus

A vegades et preguntes fins a quin punt algunes persones són conscients del que tenen entre mans. Et sembla que molta gent no hauria de ser tan atrevida, tan eixelebrada com per assumir responsabilitats a les que no pot fer front. Haurien de reflexionar un poc sobre els seus límits i actuar en conseqüència.

Les coses van bé si cadascú es fa càrrec del que considera que està capacitat. S’ha de tenir en compte el temps que un està disposat a dedicar, la voluntat de sacrifici, la capacitat de donar afecte, d'invertir uns doblers, de renunciar a certes activitats per poder atendre en condicions allò de què et fas responsable.

I segons el nivell d’implicació i de les variables anteriorment citades, un es pot involucrar en la cura, per exemple, d’un ca, que necessita una dedicació mínima imprescindible però que dóna moltes satisfaccions.

Qui no estigui disposat a tant, potser estaria bé que tingués un canari. Allà cantant dins la gàbia, un poc d’aigua, menjar i poca cosa més a canvi de companyia.

I si no, una planta, tan agraïda només regant-la un poc de tant en tant.

No sembla tan difícil tenir ànsia d'algun ésser viu que t'acompanyi l'existència si hi ha un equilibri entre les necessitats que requereix per una banda i les atencions que li pots donar per l’altra.

Ara bé, les coses es compliquen quan algú a qui no li confiaries, per exemple, ni la supervivència d'un cactus et diu que li faria il·lusió tenir, per exemple, un fill.

Per això el món va com va, i no va pitjor per pura casualitat.



Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratolins que canvien dents per regals, rei...