dimarts, 27 de desembre de 2016

Dates assenyalades

Tu, que no fas cap tipus de propòsit de futur un tres de maig, per exemple, no entens per què ho hauries de fer el dia un de gener.

Tu que no sols dir-li res mai a aquell conegut que et trobes de tant en tant, només una mínima salutació, no saps per què pels dies de Nadal li has de fer més cas, preocupar-te per la seva salut, feina o família i fer-li una abraçada.

Ni trobes adient vestir-te diferent als altres dies perquè sí, ni fer un menjar especial, ni fer regals o rebre felicitacions.

No has entès mai açò de les dates assenyalades. Et sembla que hi ha poca sinceritat en el que es fa i molta postura i hipocresia.

Desitjar un feliç any a gent que no t’importa gens, ser millor i més comprensiu uns dies determinats amb els que tens al teu voltant tot l’any... actituds que no pots comprendre i molt menys imitar.

O ets bona persona i sols tenir bons sentiments cap als altres, o ets un malparit i no t’importa ningú. Continua actuant en conseqüència aquests dies, amb la teva amabilitat o la teva mala bava.

Pero no et vegis obligat a deixar de ser tu perquè toca, en aquestes dates assenyalades. Perquè açò no és més que falsetat i voler quedar bé.

I durant la resta de l’any no podràs continuar sempre dissimulant i en algun moment es revelarà el teu autèntic tarannà.

Siguis valent i arrisca’t a ser tu, també en aquestes dates assenyalades.


dimarts, 29 de novembre de 2016

De baixa intensitat

Un element exposat a la intempèrie poques vegades deu el seu estat a fenòmens brutals i sobtats com un llamp o un terratrèmol. Habitualment són la pluja, el vent i els canvis de temperatura les accions que poc a poc i constantment han anat modelant la seva apariència.

A tothom commou un esdeveniment luctuós, d’aquells que destaquen els mitjans o que escampa la veu del carrer. Ningú no queda indiferent davant actes dramàtics, fets violents que suposen un transtorn important per qui els rep.

Però la majoria d’agressions que ens erosionen són subtils, particulars, quasi imperceptibles. Les patim dones, fillets i homes a casa nostra, a la feina o a l’escola, un poc cada dia, dosificat.

També les rebem del govern de torn, que moltes vegades ens trepitja o ens ignora, però només un poquet

Com que sempre tot es fa tan suau i progressivament, no és notícia ni motiu de rebel·lió, gairebé ni ho notam.

Posiblement ens fan més mal aquests fenòmens de baixa intensitat que els estridents, potents i notoris.

Els que són evidents i ostensibles els podem veure venir, provar de resistir-nos o combatre'ls. Però els altres els duim a dins i els toleram, i ens acabam acostumant a existir amb aquestes petites i constants erosions que no ens maten però tampoc no ens deixen viure.



dimarts, 15 de novembre de 2016

Vida pròpia

Qui no ha escoltat alguna o moltes vegades -o ho ha expressat un mateix- la queixa de no tenir vida pròpia? Per causa de la feina, la família, obligacions que han aparegut a la seva existència, de sobte o poc a poc, quasibé sense adonar-se’n, limitacions de temps o d’espai mental que han determinat en aquesta persona la sensació que dedica una gran part de la seva vida a dur a terme coses per força, perquè s’han de fer, i en canvi per allò que de veritat voldria fer no troba temps ni l’ocasió.

Qui no ha tingut en algun moment la impressió que està una bona part del temps solucionant problemes puntuals, realitzant tasques supèrflues i dedicant molts dels seus esforços a qüestions secundàries? Mentre allò important, allò que considera que paga la pena, es va quedant a la cua, sempre per demà, per aquell dia del futur perfecte quan hi hagi temps per tot.

Qui no voldria en alguna ocasió sortir d’aquesta roda, d’aquest cercle constant que et duu d’una comesa a una altra sense un instant de reflexió? Fugir de la sensació d’estar en mans de circumstàncies no voluntàries ni controlables.

Què és, però, la vida pròpia si no açò? Allò que t’ha tocat més allò que tu has triat. Dos elements essencials que s’han de saber combinar.

Açò sí, hauríem de procurar que tenir cura dia a dia de les coses urgents no ens faci posposar eternament les importants.




dimarts, 1 de novembre de 2016

Un ca, o un canari... o un cactus

A vegades et preguntes fins a quin punt algunes persones són conscients del que tenen entre mans. Et sembla que molta gent no hauria de ser tan atrevida, tan eixelebrada com per assumir responsabilitats a les que no pot fer front. Haurien de reflexionar un poc sobre els seus límits i actuar en conseqüència.

Les coses van bé si cadascú es fa càrrec del que considera que està capacitat. S’ha de tenir en compte el temps que un està disposat a dedicar, la voluntat de sacrifici, la capacitat de donar afecte, d'invertir uns doblers, de renunciar a certes activitats per poder atendre en condicions allò de què et fas responsable.

I segons el nivell d’implicació i de les variables anteriorment citades, un es pot involucrar en la cura, per exemple, d’un ca, que necessita una dedicació mínima imprescindible però que dóna moltes satisfaccions.

Qui no estigui disposat a tant, potser estaria bé que tingués un canari. Allà cantant dins la gàbia, un poc d’aigua, menjar i poca cosa més a canvi de companyia.

I si no, una planta, tan agraïda només regant-la un poc de tant en tant.

No sembla tan difícil tenir ànsia d'algun ésser viu que t'acompanyi l'existència si hi ha un equilibri entre les necessitats que requereix per una banda i les atencions que li pots donar per l’altra.

Ara bé, les coses es compliquen quan algú a qui no li confiaries, per exemple, ni la supervivència d'un cactus et diu que li faria il·lusió tenir, per exemple, un fill.

Per això el món va com va, i no va pitjor per pura casualitat.



dimecres, 19 d’octubre de 2016

Llengües felices

Tu vas néixer com tothom allà on et va tocar i, entre xuclades de llet, carícies i canvis de bolquer, et van inocular una llengua, un codi de signes fonètics i gràfics que et marcarà per sempre.

Has pensat mai que l’idioma que has mamat va determinant -o ja ha configurat- moltes de les teves característiques tant o més que la genètica que duus incorporada?

Perquè les peculiaritats de la llengua que et toqui modelaran el teu cervell, el teu pensament, no pots concebre allò que no té nom. La teva parla és l’estri bàsic per entendre els altres i un mateix.

I existeixen idiomes senzills i complicats, llengües amb poc lèxic i ortografia bàsica, altres tan complexes que es plantegen simplificar signes i normes per afavorir la comunicació.

Basta amb poques paraules per expressar-ho tot? Tenen menys complicacions els que empren llengües més limitades, o pateixen les carències?

És més fàcil la comunicació com més rica i sofisticada sigui una parla? O l’essencial es perd en circumloquis i metàfores?

L’evolució dels pobles i les persones està condicionada per l’idioma que rallen? i, la qüestió que més t’amoïna, estan més satisfets a una comunitat que una altra segons la seva parla?, estan més contents, es duen millor? En definitiva, hi ha llengües que afavoreixen la felicitat?



dimarts, 4 d’octubre de 2016

Paraules buides

Disfruta de la vida, siguis tu mateix, frases que et diuen ben convençudes persones que coneixes, encara que no sempre et sembli que els funcioni aquest convenciment. 

Ets jove mentre t'hi sentis, el que no et mata et fa més fort, les petites coses són les importants, frases precioses que la gent escolta i repeteix automàticament, però no veus que la felicitat sigui el que més abundi al teu voltant.

Confia en les teves possibilitats, ets millor del que penses, pots ser l'amo del teu futur, el secret de la felicitat és... polides paraules que circulen i es reprodueixen a les xarxes socials, però a tu et sembla que existeixen tants de factors incontrolables...

Tal vegada, pel que es veu, hi ha molta gent que pensa que basta amb creure's aquestes sentències perquè els funcioni la vida, potser necessiten autoenganyar-se i troben que repetint frases d'aquestes com un mantra faran millor la seva existència.
A tu et sembla que s'ha d'actuar més i decidir per un mateix, dependre menys del que han dit o escrit altres, i que allò que transita per internet o que figura als llibres d'autoajuda i que repetim com un lloro no són més que paraules buides si no ens encarregam d'omplir-les de significat.

dimecres, 21 de setembre de 2016

El centre del món

Mentre et centris en tu mateix i no surtis gaire de la teva closca, tu ets la mesura de totes les coses. La teva manera de ser i d'analitzar la resta del món és la correcta, actues en conseqüència davant les situacions que se't presenten i tot el que penses i fas consideres que és normal, com toca.

Però per poc que tresquis i et relacionis amb altres humans, si ets mínimament observador i sensible, és inevitable que descobreixis models diferents al teu i apareguin les comparacions.

Trobes millors persones que tu i ja no et consideres tan bo. Et creies molt intel·ligent, però veus individus que et superen bastant. Et pensaves una persona activa i amb empenta, però ara ja no ho tens tan clar… N'hi ha de més divertits, guapos, forts, gent que s'ho munta molt més bé que tu...

Sort que també en veus molts de més ases, avorrits, mesquinets, gent desorientada que no n'endevina una en la vida, perdedors absoluts, tristos i desgraciats... i açò de vegades et puja un poc la moral.

Normal, perquè quan tens relacions amb altres éssers i t'importen, ets conscient dels teus valors i les teves mancances.

Clar que vols ser tu mateix i no viure pendent de com són i actuen els altres, no pots estar sempre en competició i amargat per no arribar al seu nivell, o feliç per haver-ne trobat de pitjors.

Però potser no estaria malament aturar-se de tant en tant, mirar al voltant, comparar i aprendre, perquè creure's el centre del món, a part de ser molt lleig, no pot dur més que problemes.



dimecres, 7 de setembre de 2016

Fotuts però entretinguts

Sembla que ens interessa especialment allò que té un vessant extremadament sentimental, morbós, escabrós.

L'espectacle, la truculència i el xafarderum dominen la ment de la gent de forma tal que sembla impossible que quedi espai o temps per a res més.

La cultura importa a pocs i la política i economia encara a menys... tal vegada era aquest l'objectiu, tenir-nos entretinguts?...

Els governants, bancs i grans empreses fan i desfan, mentre els ciutadans, clients i treballadors, és a dir, els que els mantenim, esteim la mar de distrets i moltíssim de preocupats pels afers sentimentals de persones que no coneixem, pels resultats esportius de clubs que ni saben que existim i per catàstrofes i drames que ni ens afecten directament ni els podem solucionar.

I si un dia despertessim tots alhora del letarg a què ens tenen sotmesos... què passaria?

Ah, res, això ja ho van fer una colla d'insensats el maig del 68 i molt més properament uns arreplegats que semblaven molt indignats.

I de tot allò què queda? Poc, només els quatre incombustibles de sempre que continuen piulant, la resta a casa, a consumir tragèdia, morbo, esport i notícies del cor...

Cadascú obté el que s'ha cercat. No remuguis si no fas res per canviar el que no funciona, si te pica te rasques. O mira vídeos de moixets.



dimarts, 23 d’agost de 2016

Paper i metall

No recordes quan vas tenir consciència del que representen els diners. Suposes que en algun moment de la infantesa descobreixes com funcionen aquests trossos de paper o metall, què pots aconseguir amb ells i com gira el món entorn d’aquests objectes. La importància que donis des d’aquell moment a la pasta et marcarà la manera de ser la resta de la teva vida.

A partir d’aquí pots esdevenir generós, tacany, malgastador, que les peles arribin a ser la teva obsessió, el teu objectiu principal, el més gran dels teus maldecaps... o que signifiquin ben poc davant altres prioritats. 


Els doblers, vulguem o no, són un dels elements més importants a la nostra vida i de la societat en què vivim. Un símbol, un objecte virtual que, sense cap valor real, ens condiciona d’una manera brutal.


Bitllets i monedes bescanviables per esforç, treball, es transmuten en plaer, luxes, benestar... aconsegueixen que un altre faci el que tu no vols fer, o que tu facis allò que un altre vulgui.


I segons què signifiqui per tu açò, seràs emprenedor i empresari, voldràs tenir-ne mooolts i més i més costi el que costi, o cercaràs una feina relaxada si t’importen més altres coses com el temps lliure i la tranquil·litat. O, pitjor, en voldràs i no en tindràs, i viuràs amargat per sempre més...


O en rebràs sense merèixer-ho, sense haver fet cap mèrit per tenir-los... i serà llavors quan més pressumeixis i et sentis per damunt dels altres que, pobrets, no s’han esforçat prou en arreplegar paper i metall.


dimarts, 9 d’agost de 2016

Créixer o no créixer...


Quin és l’objectiu del creixement?, se suposa que una millora per a qui l’experimenta. 


Una empresa creix, una població creix, els sous augmenten, el turistes es multipliquen, el PIB, el PNB, sembla que tot vagi millor si es fa més gran.


Però et fa l’efecte que en molts casos, el creixement no afavoreix i de vegades fins i tot va en contra del benestar.


Un botiguer té un negoci familiar, viuen estupendament cinc membres, un dia se’ls acut ampliar-lo i comencen els maldecaps, més feina, crèdits... per acabar igual o pitjor.


Que un poble creixi tampoc és garantia de millors condicions, pot suposar més atur, menys comoditats i qualitat de vida.


Creixen els sous, però sempre per davall dels preus. No podria estar mínimament equilibrat i estable? Idò no, l’economia és com una bicicleta que si s’atura cau. Total, perquè disminueixi sovint el poder adquisitiu de la gent.


El turisme sembla que assoleix rècords d’ocupació... Però els beneficis, els nota la majoria d’habitants i el territori que ho suporta? Els perjudicis està clar que sí, tothom.


Per això et demanes si és cert que en qualsevol circumstància créixer és la millor alternativa, o si mantenir-se tal qual i millorar el que hom té no és de vegades més bona opció. Perquè créixer per créixer...





dimecres, 27 de juliol de 2016

Calor, aglomeracions i accidents

Començant pel fet evident que fa calor, i tu la calor no la suportes, seguint per l'acumulació de gent per tot on en altres èpoques sols estar tranquil i afegint el cúmul d'accidents de trànsit, incendis i transtorns de tot tipus en la vida quotidiana que tant aprecies, està  clar que l'estiu no t'agrada.

Proves d'anar alguna vegada a la platja perquè sembla que la gent allà xala i és un luxe disfrutar dels indrets incomparables que ens ha regalat la natura. Després d'hores de cotxe per arribar, davallar una costa insufribe que llenega i quasi te mates, i cercar un mínim espai entre una gernació de banyistes, tornes cremat pel sol, ple de sal i arena, cansat i amb una picadura de medusa.

Decideixes sortir  per la ciutat a gaudir una nit de música al carrer i de l'excel·lent oferta lúdica que s'ofereix. Masses incontrolades es barallen per aconseguir una taula i tres cadires a qualsevol terrassa dels bars. Tres nens criden al teu costat, un ca et llepa una cama mentre tractes de menjar una mica i al final no saps ni quin grup tocava.

A tota hora sents sirenes de policia, ambulàncies o bombers, el diari cada dia duu més notícies d'accidents, incendis, ofegats i altres esdeveniments dramàtics.

Anar a les festes dels pobles ni t'ho planteges quan imagines la mescla de calor, gent, soroll i olors que suposen.

I per acabar-ho d'arranjar, vius a un tercer pis sense ascensor i s'ha espatllat l'aire condicionat del cotxe.

Definitivament, només esperes que arribi el final d l'estiu i llegir als diaris que ha estat un èxit de temporada.

dimecres, 13 de juliol de 2016

Persones tòxiques

Pots patir una intoxicació per exposició a substàncies tòxiques, sintètiques o creades per éssers vius, per ingestió, inhalació o altres tipus de contacte.

Depenent del producte i la dosi que ingereixes, et poden produir, entre altres manifestacions, alteracions de la consciència, problemes cardiorespiratoris, convulsions i lesions hepàtiques i renals.

Per tant, resulta clar que has d’evitar qualsevol contacte amb aquest tipus de substàncies.

Però existeix un ésser viu, que no és ni un bacteri ni un fong, capaç de produir intoxicacions amb resultats igual o fins i tot més perillosos, gent que tens al teu voltant i que et provoca efectes no desitjables i de qui t’hauries d’allunyar.

Evita les persones que et dominen i controlen, que no tenen en compte les teves necessitats i sentiments. Persones que es centren en elles mateixes i que, encara que ho facin veure, no estan gens interessades en tu. Gent que et veu com a una eina a emprar en tost d’un ésser autònom amb qui compartir.

Allunya’t encara que et costi d’amics que es mostren sempre envejosos i autoritaris. Companys manipuladors i pesimistes. Coneguts sociopsicòpates, parents desqualificadors i neuròtics.

La teva existència l’hauries de compartir només amb qui t’aprecia i te la fa més fàcil.

La vida és massa curta per passar-la intoxicat.

dimecres, 29 de juny de 2016

Tradicions i traïcions

Les coses no sempre han estat com són ara i no tenen per què continuar sent així eternament.

Els estats del món es transformen durant la història, per les bones o les males.

Els països s’ajunten formant unions, econòmiques sobretot, però de vegades algun ja no està d’acord amb les condicions i ho vol deixar, amb el consegüent cabreig dels seus socis, especialment dels que reben més del que donen, supòs...

Partits polítics que semblaven imprescindibles en un govern d’un estat són substituïts per altres nous i diferents i no és la fi del món.

Zones en què el negoci està basat ara en un sector determinat tal vegada farien bé en deixar la por als canvis i provar en altres camps per no acabar depenent massa de poques variables. Potser s'endurien alguna sorpresa positiva...

Les tradicions i costums també baraten o ho haurien de poder fer. Maneres de procedir que en un temps eren vàlides ja no ho són tant quan canvien les circumstàncies. Tota tradició va començar sent un dia una innovació. Un experiment avui, si arrela pot ser tradició demà.

Les tradicions ajuden a la unitat i germanor d’un poble o grup però no fan que avanci, els costums donen sensació de seguretat i així es pot circular per la vida sense preocupar-se per com actuar cada dia davant els mateixos fets, però poden provocar un cercle viciós d’on és difícil sortir-ne.

L’argument de sempre, que s’ha fet així de tota la vida, no sembla gaire sòlid ni convincent.

Les tradicions han creat les civilitzacions, per bé o per mal, però els canvis i les novetats traint els costums ancestrals són allò que les fa progressar.



dimecres, 15 de juny de 2016

Empireumàtic o fusteritzat

Has decidit que algun dia et dedicaràs seriosament a conèixer els secrets del vins més prestigiosos i distingir els seus trets organolèptics i el seu buquet...

Saber si és brillant, nítid, tranquil, analitzar la llàgrima, la longitud i el retrogust.

Diferenciar els vins segons l'origen varietal i en funció de la zona de producció.

Reconèixer les variables de color i acidesa, l’estructura, quantitat i qualitat de tanins i harmonia.

Saber si l'aroma d'un caldo és empireumàtic o fusteritzat.

Llegir bé una etiqueta, aprendre a seleccionar el vi adequat, obrir i servir una ampolla correctament, escollir les copes i dominar el maridatge.

Distingir el verdejo, el cabernet sauvignon, el carménère, el merlot, el chardonnay i la gewürtztraminer.

Saber de verema, maceració carbònica, desrapat, masegat, premsat, fermentació i criança,

Potser voldràs aprofundir més i arribar a ser ampelòleg o ampelògraf...

Però ara per ara, quan vas a un bar o restaurant et conformes amb demanar "un vi", i quan et pregunten quin, contestes "blanc i ben fresquet".


dimecres, 1 de juny de 2016

Preocupohòlic

Sembla que la vida d'algunes persones giri entorn de les preocupacions. Són el seu aliment, la font i raó de la seva existència.

Quan no en tenen de grans, les petites els envaeixen la ment i viuen igual d'atribolats que qui no té res ni per menjar.

El ric diu que els diners no l'han fet feliç. El famós confesa que està agobiat... No parlem ja del pobre i anònim. I açò que aquests darrers solen ser més discrets… Bé, no és ver, n'hi ha alguns que...


La qüestio és no estar content, no dormir bé, fer cara de màrtir i tenir sempre un motiu d'angoixa i desanimar en tot moment qui troben feliç per algun fet o il·lusionat amb algun projecte. Açò no ho suporten.

Ets tu d'aquests addictes als maldecaps, que quan s'acumulen t'agobien però que si no en tens els cerques?

No pots viure ni un segon mínimament feliç, tranquil, assossegat, al recer de les preocupacions?

És ver que algunes cabòries són degudes a problemes greus i reals i per tenir en compte, però la major part del que els amoïna no sol tenir ni cap ni peus.

Viure angoixat tot el temps no acaba de ser viure, passant pena pel que encara no ha ocorregut, patint pel que va passar fa anys.

Com plantejar-te el present o futur partint d'aquesta actitud?

Si ets dels que en tota situació, circumstància, esdeveniment, per molt de color de rosa que t'ho pintin, sempre trobes el punt negatiu i el motiu per estar angoixat, ets un preocupohòlic i t'ho hauries de fer mirar.


Per la teva salut, sobretot, i també per deixar d'amargar els altres.


dimecres, 18 de maig de 2016

El meu blau és "el blau"?

Ella et mostra un jersei blau cel preciós que s'ha comprat i tu li dius "que guapo, és un jersei blau preciós!" I et contesta "sí, un blau molt bonic."

Però tu penses si allò que tu i ella reconeixeu com a blau ho veieu els dos igual, o cadascú ho veu diferent encara que heu convingut que allò es digui blau.

Els científics diuen que hi ha certes diferències d'interpretació dels colors per no saps què de fotoreceptors, pero açò no és la qüestió principal.

Empram paraules comunes per nombrar experiències que compartim. Però pot ser que el cervell de cada persona interpreti de manera diferent els estímuls que li arriben. I que per açò no reaccionam igual davant les mateixes circumstàncies.

A tu açò et sembla llarg i a un altre curt, a tu fred i a ella calent, per tu és bo, per aquell dolent. És fàcil; no, és difícil... Els fets positius i les desgràcies ens impacten de manera diferent: És un desastre... No n'hi ha per tant...

Som tots únics en aquest aspecte i ens hauríem d'acostumar a practicar més l'empatia, i, encara que no ho poguem saber exactament, preocupar-nos de com veuen i interpreten els altres la realitat.

Si no, és complicat arribar a gaires acords i de petites divergències poden venir grans discussions.

Molt bé, però tu continues dubtant: "el blau que jo veig és el blau? O no?"



dimecres, 4 de maig de 2016

Mestre de res

Al llarg de la teva vida t'has interessat per diverses disciplines, has provat d'escriure, de pintar, has practicat la fotografia, t'has afeccionat a la música, al cinema, també has sentit inclinació per temes científics, filosòfics o literaris....

Però quan has començat a dominar o entendre mínimament qualsevol d'aquestes matèries, ja no t'ha interessat gaire aprofundir, t'ha sembla que estaves perdent el temps i ho has deixat mig abandonat, dirigint la teva curiositat cap a algun altre camp.

Ja saps que és bo destacar en alguna cosa per triomfar, insistir en un objectiu per ser un especialista, oblidar-se'n de la resta si vols ser el número un. Si vols ser considerat un guanyador t'has de concentrar en un camp.

Però tu t'estimes més anar d'aquí i d'allà, d'una manera caòtica, sense mètode ni disciplina, espipollant en tots els plats sense atipar-te'n de cap.

Així ets tu i no creus que canviïs ja a aquestes alçades de la teva vida.

Prefereixes saber una mica de tot i poder fer-te una visió global de com funciona l'univers en les seves múltiples facetes que no tenir amplis coneixements d'un tema determinat, encara que açò pugui implicar ser considerat un fracassat.

Com que saps que tot no ho pots tenir, t'estimes més ser sempre tota la vida un aprenent de moltes coses i conformar-te en no triomfar en res.




dimarts, 19 d’abril de 2016

Control absolut

Mantens rigorosament les mateixes rutines diàries per no haver d'enfrontar-te al desconegut.

Treballes des de temps remots a la mateixa empresa i mai no t'has plantejat canviar de feina, ni tan sols aprofitar alguna de les bones oportunitats que se t'han presentat. No fos que suposés algun risc a la teva estabilitat.

Dediques la meitat del teu sou a pagar la hipoteca de la casa. Potser és excessiu, però et sembla l'única manera de garantir una llar pròpia per sempre.

I una altra bona part dels ingressos se te'n va en un pla de pensions, perquè trobes imprescindible tenir ben assegurat el futur.

Et faria il·lusió fer algun viatge, veure indrets diferents, conèixer altra gent. Però quan una vegada els teus amics et van dir que et regalaven pel teu aniversari un creuer per la Mediterrània, vas declinar amablement l'oferta, vas considerar que hi havia massa factors incontrolables que et farien patir.

I així vius, dins d'una bimbolla dissenyada per a la teva total seguretat i sense assumir cap risc.

Però tanmateix, continues atemorit per qualsevol petit imprevist, obsessionat per la més mínima alteració al teu micromón, enutjat per no poder superar malgrat tot la incertesa que duu intrínseca el fet de viure...

Com més tractes de tenir el control absolut de la teva existència, més elements se t'escapen i més t'envaeix una angoixa que no et deixa estar tranquil ni un sol moment.



dimecres, 6 d’abril de 2016

Drogues

Quan penses en drogues, tot d'una et vénen a la ment l'heroïna, cocaïna, marihuana, alcohol, tabac, el joc o el sexe.

Si preguntes a la gent que t'envolta si és addicte a les drogues, la majoria et dirà que no, o com a molt a les legals o a les més toves.

Però
hi ha molts comportaments que modifiquen la percepció o el sistema nerviós d'una persona i que creen la necessitat de repetir-los regularment, sense ser capaç de moderar-se o suprimir-los.

Perquè la vida duu per camins que no depenen de la voluntat i de vegades allò considerat nociu esdevé necessari, fins i tot imprescindible i vital.

Escalar un cim o ajudar els pobres a l'altra punta del món. Saps que arrisques la salut i fondràs els estalvis. Però ho fas. Per què?

Tenir un fill quan ja en tens dos encara petits. Saps que t'alterarà l'existència, que tindrà conseqüències negatives físiques i mentals. I econòmiques. Però el tens. Per què?

Perquè no ho pots evitar. Perquè conscient o inconscientment ho necessites i penses que et compensa, perquè ets addicte a tot el món de sensacions que comporta.

Accions dignes d'admirar o insensatesa? Herois o drogoaddictes? Ambdues coses?

Per açò, si et recomanen deixar algun hàbit dels que tens, molt dolent i que enganxa una barbaritat, sospires i et preguntes a quantes drogues deu ser addicte l'inconscient que et dóna el consell, possiblement sense saber-ho.


dimecres, 23 de març de 2016

L'atractiu del desconegut

No és que li tenguis cap mena de mania, però és que no entens com pot ser que aquell nen que no se sabia ni cordar les sabates hagi arribat a ser un mestre de les lletres, la pintura o un reconegut músic.

O com aquella filleta que rallava malament i que era especialment maldestre ara sigui considerada una figura mundial de la poesia. Aquell company de qui saps les seves febleses, com pot anar pel món amb aquest posat de setciències?

Per considerar algú millor que tu, un personatge especial, és imprescindible la distància, el desconeixement. Una aurèola de misteri l’ha d’envoltar per arribar a convertir-se en mite, en més que un humà normal.

Si coneixes la seva infantesa, els seus pares, els seus més petits defectes, es trenca l’encís. «Fantasmades d’en Joan -penses-, l’admiren perquè no l’han tractat, si el coneguessin...»

Com més propera t’és una persona, com més íntima és la relació que mantens amb ella, més dubtes de la seva genialitat, menys et prens seriosament les fites aconseguides.

I amb qui et relaciones més íntimament i coneixes més que ningú? Tu mateix. Per açò t’és tan difícil tenir confiança en les teves ambicions i fe en les teves capacitats, sabent perfectament totes les teves mancances.



dimarts, 8 de març de 2016

Selecció natural

Normalment vas per la vida immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions que et reclamen i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.

Però de tant en tant sents al teu interior un formigueix que et demana compte de la teva situació i s'imposa un encontre cara a cara amb tu mateix i de mal grat acceptes una estona de reflexió.

Hi ha moments en què penses si el teu estat és el que vols, si fas el que desitges, com has arribat a ser el que ets i si t'agrada.

Et demanes si la responsabilitat és només teva, si tens el que et mereixes i si tot el que reps és conseqüència de les teves capacitats, feina i sacrifici.

O tal vegada t'han limitat les condicions de les que parties, i ets una víctima de la societat en què habites, poc justa i que no dóna les mateixes oportunitats a tothom. O tot és qüestió de sort?

Cadascú té el que es mereix? Les persones, els països, les races... És així perquè sí, per selecció natural, pel karma?

Et ve a la ment l'eterna dicotomia entre igualtat i llibertat, entre esquerres i dretes...

Però tu, tranquil, que açò només et passa de tant en tant...

Normalment vius immers en les circumstàncies que t'envolten, arrossegat per les obligacions i empès per una inèrcia rutinària que no et qüestiones i que acceptes entre indiferent i resignat.

I açò de reflexionar, t'ho hauries de treure del cap.



dimarts, 23 de febrer de 2016

Vida útil

La vida útil d'un objecte és la duració estimada durant la qual pot complir correctament la funció per la qual va ser creat.

Però la vida útil d'una persona com tu és més complicada de valorar, és difícil mesurar la teva utilitat si no saps per a què vas ser creat, quina és la teva funció i si l'has complerta correctament.

Quan s'arriba a una edat en què tens més passat que futur, és inevitable en una societat tan materialista com la que t'envolta, una reflexió sobre la utilitat de la teva existència.

Hauràs estat útil si has complert a la vida laboral segons esperaven, si has estat una peça perfecta a l'engranatge de la productivitat...

O l'important és si has assolit els objectius que són els tradicionals en la teva societat, casar-te, tenir fills, ser un bon pare o mare i un ciutadà model...

S'acaba la teva vida útil quan et jubilen de la feina, si deixes de ser fèrtil, quan no se't pot treure cap benefici mesurable?

O tot això no té res a veure i la teva vida continuarà sent útil mentre serveixis als altres, tinguis qui estimar i qui t'estimi, i encara et quedi il·lusió.

A diferència dels articles de consum, obres d'enginyeria, aparells... és mal de fer saber quina és la durada de la teva vida útil i si ja estàs amortitzat.

Però no passis gaire pena per aquesta qüestió, el món està ple d'inútils feliços.


 

dimarts, 9 de febrer de 2016

N'hi ha que estan pitjor

No hi ha res que et faci més ràbia que trobar-te als mitjans de comunicació persones que diuen que són felices amb la seva vida laboral. Sol tractar-se normalment d'artistes o de gent amb feines creatives i lliberals.

"Faig el que més m'agrada, i a més a més em paguen", declaren amb un somriure de satisfacció.

Els observes amb una enveja gens sana i penses que són pocs els privilegiats que per sort o mèrits propis gaudeixen d'aquesta situació.

La majoria dels mortals, des de sempre, i sobretot en aquests temps miserables en tants sentits, s'han hagut de conformar amb una feina no excessivament desagradable i un sou mínim que els arribi a fi de mes.

És cert que hi ha ocupacions que et sembla que faries quasi de franc, dedicacions que compensarien una situació econòmica catastròfica, i remuneracions que trobes que et farien oblidar que la teva feina és un fàstic, però no creus que cap d'aquests sigui el teu cas, ni ara ni en el futur.

Així que, mentre no puguis dir "em paguen per fer el que més m'agrada" o "m'ho paguen tan bé que m'agrada el que faig", no et queda més remei que tractar de buscar l'equilibri entre una activitat que almanco no t'amargui la vida i un sou que et permeti subsistir dignament.

"Ni m'agrada tant, ni me paguen prou... però encara n'hi ha que estan pitjor", et dius, no del tot convençut, i et demanes quants en deu haver feliços que tu i tants altres penseu així. 



dimarts, 26 de gener de 2016

Viure emprenyat

Et lleves del llit i flastomes perquè encara tens son. Tropisses amb l'estora i t'indignes. Veus núvols grisos per la finestra i t'emprenyes com una mona. I a més a més, s'ha acabat el cafè normal i l'hauràs de prendre descafeïnat.

El teu nivell de cabreig ja està arribant a cotes insuportables i encara no són les nou del matí.

I així passes els dies, empipat per qüestions de feina, enfurismat per raons familiars, fastiguejat per problemes mecànics, ofès per relacions socials, irritat per motius econòmics, barallat amb el món...

A l'edat que tens ja hauries de saber que indignar-te quasi mai no duu aumont.

Emprenyar-te per assumptes que no pots controlar és inútil, no està al teu abast la solució.

Estar molest per coses que tenen remei tampoc no és la manera d'aclarir-ho, posa't d'una vegada a resoldre-les.

Només t'hauries d'indignar per les qüestions que de veritat paguin la pena, i si et cabreges, actua convençut i amb totes les conseqüències, resol el problema d'una vegada, que no torni tot després a ser igual.

Si no, serà l'energia més desaprofitada de la teva vida.

dimarts, 12 de gener de 2016

Com un mico boig

Al bosc hi ha un mico a dalt d'un arbre. Al poc temps salta a una altra branca.

Sembla que està satisfet i allà es queda. Però poc després troba que li falta alguna cosa i prova a l'arbre del costat.

Durant un moment reposa tranquil fins que deixa d'agradar-li. I es llança a una altra branca. Buscant el lloc perfecte, sense trobar-lo.

La ment del mico boig et porta a una recerca constant i eterna de situacions ideals on trobar el benestar, com si tenir una nova parella, trobar una nova feina o canviar de ciutat pogués ser la solució a la teva insatisfacció.

Però, clar, enlloc no trobes el que busques perquè la felicitat depèn de la teva manera de pensar, de com interpretes cada situació per la que passes.

Vagis on vagis, en veure que allà no obtens el benestar que cerques, tries una nova ubicació, però sempre busques en el lloc equivocat.

Si oblides que la felicitat resideix en el teu interior cercaràs compulsivament gratificacions externes.

Entrar en aquest joc no t'ajudarà perquè, llavors, segur que et dominarà la ment del mico boig. Aquell primat que es mou frenètic pels arbres, cercant la branca on estar absolutament còmode. I que no la troba mai.


 

Conillets que parlen

Quan ets petit vius en un univers on domina la fantasia. Animals que parlen, fades que fan màgia, ratolins que canvien dents per regals, rei...