dimecres, 28 de gener del 2015

Eternament provisional

Saps que ets un ésser provisional, ets conscient que des del teu naixement comença un compte enrere que marca la teva fi, sents que ets efímer i temporal. Ho saps i, encara que de mala manera, ho acceptes.

Però és que en tot el que fas també tens una sensació de provisionalitat.

Quan vius un moment en què tot està bé i sembla que les coses funcionen, no goses gaudir-lo perquè tens la certesa que prest desapareixerà, et supera l’ansietat perquè sospites que res no serà definitiu.

Normal, perquè ho tens tot agafat amb pinces, tot embastat, tot són bocets d’un teòric futur perfecte i etern on tot anirà estupendament.

Per molt que tenguis, per exemple, una casa nova, unes relacions sentimentals i socials satisfactòries, una feina més o manco estable, encara que vagis solucionant els problemes que se’t presenten, no t’atreveixes a respirar tranquil.

La suposada felicitat que hauries d’experimentar en un moment així és contrarestada per l’angoixa de saber que posiblement tot açò serà temporal.

Normal, perquè tots els problemes els arranges apedaçant-los, sabent que en el fons només es tracta d’una solució transitòria, i projectes un virtual demà on confies que tindràs temps per consolidar tot allò que vas deixant a mig fer.

Un demà que no arriba mai. 


Un demà que saps perfectament que mai no arribarà.

Els dissabtes, el cartó

Els dilluns, els envasos lleugers, els dimarts, la matèria orgànica… Quan has de fer munts dels diferents productes que rebutges -plàstics, ...