dimarts, 29 de desembre de 2015

Horror vacui

Sembla ser que hauries de fer net. Fer un repàs de tot allò que tens per ca teva i decidir què et quedes i què llences.

Però se't fa tan difícil. Mires al teu voltant i totes aquelles coses que la gent creu que són trastos per a tu són quasibé éssers vius.

Què és útil i què no, com ho pots saber? Qui t'assegura que no ho necessitaràs qualque dia?

Com et pots desprendre d'allò que per als altres són fems i per a tu petits tresors? Com és que no ho entenen?

Els objectes que guardes des de fa tant de temps són una extensió de tu i molts van pertànyer a persones estimades que ja no hi són. Com els podries regalar o tirar sense que fos una falta de respecte cap a elles?

Ja saps que no pots convidar ningú a la teva casa de tan atapeïda com està. Costa travessar el passadís sense tropissar amb alguna caixa, és complicat trobar res a prestatges o calaixos perquè vessen plens de tot.

Recordes el que passava quan encara venien amics, es trobaven incòmodes, et miraven alarmats i els senties comentar fluixet no sé què de síndrome, de transtorn...

I per açò vius tot sol i no et visita mai ningú, t'és igual si sempre ha de ser així i no t'importa gens si pensen que estàs malalt, amb aquesta casa tan plena i caòtica... El que faci falta per tal de no haver-te d'enfrontar al buit que t'horroritza.


dimarts, 1 de desembre de 2015

I si t'ho paguen?

Hi ha tasques que et semblen fastigoses, comeses que penses que no faries mai, que et superen, que t’estimaries més morir que fer-les.

Potser sí, però hi ha un espai intermig de feines que d’entrada no creus que fossis capaç de realitzar però que molta gent fa sense pensar-s’ho gaire. Esporàdicament o com a professió...

Què canvia? Que són activitats pagades. Quan cobres per fer-ho ja no és el mateix...

Accions que no faries per raons ètiques, morals, per fàstic, per higiene o per vessa, per massa esforç físic, per excessiva dedicació mental... i si t'ho paguen?

Netejar vàters, tenir cura de malalts, enganar la bona gent, torturar ancians, matar nens...
  
Tot barata si cobres una bona quantitat per fer-ho. Les coses es veuen d’un altre color. Allò tan horrible ja no ho és tant i la línia que separa el bé del mal es torna relativa.

És cert que tothom té el seu preu? T’has plantejat quin seria el teu límit?

Què estaries disposat a fer tu per doblers?

I per moooolts de doblers?


 

dimarts, 17 de novembre de 2015

La vida dels altres

Et conten que a aquella persona li ha passat tal cosa, que una parella ha trencat, que en Pepet ha fet no sé què... i tu comences a badallar i la ment se te'n va per universos paral·lels i no t'assabentes de res del que et diuen.

I és que mai no t'han interessat gaire els assumptes de la gent. Trobes que ja en tens prou amb la teva vida com per anar ficant el nas en la dels altres.

No ets gens xafarder, curiós sí, però no tafaner. Potser fins i tot ho ets massa poc.

Perquè quan et saluden pel carrer mai no saps qui són. "Sí, l'al·lota que vam veure l'altre dia, la que fa feina a la botiga d'aquí devora. Aquella que havia estat tants anys amb en Xec i que el va deixar fa poc per en Bep. T'ho vaig explicar!", remuga qui t'acompanya.

I tu no recordes res, es veu que no t'interessa gens el que faci la resta de la humanitat, llevat naturalment dels més propers.

Penses que tal vegada açò no és bo, a moltes professions és imprescindible un cert interès pel que succeeix al altres. Periodistes, historiadors, investigadors en general necessiten d'un esperit curiós i un poc xafarder.

Però per què tenen alguns aquesta obsessió malsana pel que fan i els passa als que els envolten, o, encara pitjor, a la gent famosa que ni tan sols han vist mai en persona? Fins al punt de parar més atenció als afers d'estranys que a la seva vida i circumstàncies?

És un misteri inabastable.


dimarts, 3 de novembre de 2015

Massa sa? No, gràcies

La gent sana hauria de ser el teu model, mirall i exemple, però, no saps per què, no t'acaben de fer... si són massa sans et solen provocar un cert rebuig.

Trobes que deuen ser gent avorrida. Previsible, tòpica, superficial, super políticament correcta, repel·lentment neta i aclarida.

La gent massa sana et sembla fastigosament hipereducada, massa asèptica, utòpica, idealista, fantasiosa, reprimida, obsesiva, hipòcrita, ressentida i un punt massa diplomàtica.

Gent sana de què... de cos, només en l'aspecte físic i de les formes? Per què no de ment, d'intel·lecte?

Trobes bo córrer deu quilòmetres diaris i no llegir ni un llibre a l'any?

Fer una dieta macrobiòtica i no interessar-se per l'actualitat ni mirar els titulars dels diaris?

Gaudir d'un cos perfecte amb un cervell atrofiat?

L'equilibri diuen que és el millor estat, la proporció justa de tot, d'açò i d'allò...

Però la tendència sol ser anar cap a algun extrem, és freqüent i natural.

Per açò, quan consideres que algú ultrapassa certs límits del que seria normal en la cura del cos, aspecte i maneres, t'agafen tots els mals.

Supòs que alguna cosa deu tenir a veure en tot açò que el metge et digués l'altre dia que havia arribat l'hora de cuidar-te un poc més i abandonar certs hàbits poc sans.


dimarts, 20 d’octubre de 2015

Davall de la pell

Allò que veus és només l'embolcall de les coses, però és a partir d'ell que et fas una idea de la realitat. Estàs habituat a valorar el teu entorn per com se't presenta pels ulls.

I creus que aquest és el tot, que amb açò n'hi ha prou per tenir una visió completa del que t'envolta.

Per açò tens tanta cura de la teva apariència, i procures anar pentinat i vestit amb roba neta, encara que duguis els calçotets bruts i els calcetins foradats, i et poses molta colònia per fer bona olor encara que no t'hagis dutxat en dies.

Per açò tens la necessitat de semblar ric encara que siguis pobre, intel·ligent encara que no entenguis res, aparentar que ets jove a pesar de la teva edat, feliç encara que siguis un desgraciat.

Però davall de la pell és on s'amaguen les peces fonamentals que fan que siguis qui ets, que no es veuen però formen la major part del teu organisme.

Davall de la pell s'acumulen frases que no has dit, actes que no has realitzat, sentiments que has retingut. 

Sota la pell habita la veritat i tard o prest guaita, es mostra i et desmunta totes les teves fantasies irreals i els artificis amb què has pogut enganar els altres i fins i tot a tu mateix.

No et sap greu ser jutjat habitualment pel teu exterior sense que ningú no sospiti el món ignot que s'amaga davall de la teva pell?




dimarts, 6 d’octubre de 2015

Obsolescència

Un dia et despertes i trobes que ets obsolet. Ho sospites perquè així et sents. I sentir-ho ja és la primera prova de ser-ho. Estaves preparat per açò? Estàs mentalitzat per aquesta catàstrofe?

Ets obsolet? Les teves cèl·lules duen a dins la data de la seva destrucció, la teva progressió a la vida està regida per una obsolescència programada.

Però és que ho notes en tot, et ressents dels treballs físics, tota tasca intel·lectual et suposa un gran esforç mental, trobaves que eres atractiu i ara sembles invisible, imagina't avui cercant feina...

Inclous al teu discurs mots que vas aprendre d'avis i pares i que ara ningú no entén. Tens un femer de llibres que ocupen un espai absorbent i que pesen una animalada, i cabrien tots a un pendrive de pocs grams i menys centímetres.

Ets obsolet? Com el teu mòbil de més de quatre anys, el teu cotxe de vint, la teva tele sense tdt incorporat... funcionen però no rendeixen, no responen a les exigències actuals, no s'entenen bé amb el present.

Si et regeixes per patrons que ja no s'apliquen, si la teva indumentària comença a destacar per desfasada, si els teus gustos musicals s'han quedat anys enrere, encara que tu pensis que són els més autèntics...

Però sobretot si abomines tot allò que ho ha substituït i ets incapaç d'adaptar-te a les noves maneres de transitar per aquest món, ets obsolet.

I ja saps que tot allò obsolet o es recicla o es tira.




dimecres, 9 de setembre de 2015

Temps era temps...

Quan no hi havia presses ni cotxos ni estrès, l'existència transcorria a un altre ritme. Tot era més senzill. Sense els telèfons que interrompen converses i pensaments... Sense la televisió que ens roba el temps i les idees. 

Hi havia temps per conversar, la gent sortia afora i s'asseia a la vorera i contemplava, xerrava, mirava els altres. Compartien tertúlies i sopars.

Quan no existien menjats preparats, congeladors ni forns microones, cuinar era un art, un procés que duia un esforç i que era valorat. 

El correu tardava dies o setmanes, però rebre una carta era un fet que s'esperava amb il·lusió, i escriure-la suposava una responsabilitat.

Quan no existia internet per obtenir una informació havies d'anar a la biblioteca i consultar llibres durant dies, però trobar el que cercaves era prou recompensa.

No hi havia semàfors ni rotondes, ordinadors, whatsapps, google o wikipedia...

No existien rentaplats, aigua corrent, dutxes, jacuzzis, cuines de butà o elèctriques.

No hi havia aire condicionat ni spotify, la gent cantava cançons populars amb tan sols una guiterra.

Quan no hi havia res d'açò potser la gent era més feliç...
                 

Però és que quan no existia res d'açò, tu tampoc no existies.


dimecres, 12 d’agost de 2015

Existencial

Entre el naixement i la mort, per molt que prediquin, escriguin i ho adornin, només veus clar un objectiu en aquesta vida, estar entretingut.

Uns ho fan procurant estar sempre contents i entre rialles, altres disfruten contant misèries i experimentant tragèdies, n’hi ha que s’avorreixen quan tot els funciona. La qüestio principal és entretenir-se i que el temps passi, que els anys rellisquin sense ser gaire conscients de la inconsistència de la vida, del poc sentit de l’existir.

Uns passen pel món en un total estat d’evasió, altres es prenen seriosament fins el més petit esdeveniment. Gent drogada en permanent al·lucinació, gent ocupada i preocupada... En el fons, no hi ha gaire diferència. Qualsevol cosa per no haver-se de trobar amb un mateix, el que sigui per no enfrontar-se al jo despullat i adonar-se’n de la patètica insignificància de l’esser.

Tenir família nombrosa, viure sense cap responsabilitat, muntar un negoci, fer molta feina i acumular béns, passar el dia en estat etílic, passar pena per tot, passar de tot, donar-te als altres, només pensar en tu... Tot són recursos i estratègies per fugir d’una realitat que incomoda i no es pot suportar. Amargar l’existència als altres, fer-se d’una secta oficial o destructiva, afeccionar-se al que sigui encara que no gaire convençut...

En açò li diuen viure, estar sempre ocupat en altres coses mentre la vida passa. No tens molt clar que sigui la millor manera de fer-ho. Però hi ha cap alternativa?

dimarts, 14 de juliol de 2015

Desubicat

Com que no t’agrada gaire l’aigua i et costa canviar-te de roba, no et talles els cabells ni t’afaites i dus tot el pèl embullat, t’assenyalen i et diuen porc, deixat, brut, i es fan enfora de tu.

Si fossis a l’Índia amb aquest aspecte series considerat un home sant que ha superat les rèmores físiques per dedicar-se plenament a la recerca dels béns espirituals.

Diuen que no tens aspiracions en aquesta vida, et falta ambició, et conformes amb un treball miserable amb el que a penes cobreixes les necessitats més bàsiques, no tens ni desitges propietats, viatges ni luxes ni cap cosa que et proporcionaria una certa qualitat de vida. Per açò et veuen com un mesquinet que no farà mai res.

Però aquesta és l’actitud de la filosofia budista que tant prestigi té a molts indrets de la terra i a moltes cultures.

El que més t’agrada és estar estirat damunt el llit sense fer res, braços oberts, un peu que penja amb una sabata que mig cau, amb els ulls tancats i la bava que raja de la boca.
Estar hores així, fent res. És quan et trobes millor, ets tu, sents l’infinit, vius... Però, clar, els teus quan et veuen així pensen -i diuen- que ets un vessut, un desastre que no en vol un brot.


Potser si fessis el mateix assegut amb les cames creuades damunt una estora, els braços estirats amb les mans obertes, els palmells cap amunt... Tal vegada canviant les formes -tu continua mig adormit, tranquil-, series considerat un místic en camí cap al coneixement més gran.

dijous, 18 de juny de 2015

Autoajuda

Circular per la vida sense tenir un excés de problemes a cada moment no crec que sigui una cosa gaire mala de fer, només consisteix en prendre en tots els assumptes una via mitjana i no complicar-se amb extremismes.

Procurar no ser ni massa valent ni excessivament covard. Ni molt agosarat ni gaire indolent. 

En aquells temes que són propensos a provocar tensions -política, religió, esport-, tractar de no ser fanàtic però tampoc no caure en l'apatia, respectar els adversaris, posar-se al seu lloc, ser capaç de sentir els seus èxits i fracassos com a teus.

Provar que en tot el que fas i sents prevalgui la lògica i el sentit comú, tampoc no sembla que sigui tan aventurat...

No optar pel blanc ni pel negre, no prendre's les coses ni freda ni massa acaloradament, instal.lar-se en un estadi intermig just i equidistant.

Intentar gaudir amb moderació, ser capaç de patir amb serenitat....

Que el seny domini els sentiments i et faci savi a l'hora d'actuar, controlar les emocions, ser qui dirigeixi les reaccions, aconseguir un equilibri mental que et faci ser conscient de l'harmonia universal i que formes part d'un tot perfecte...


Bé, i després d'aquesta estona de disbauxa plena fantasia i ficció, no trobes que t'hauries de començar a preocupar pel món real?



dimarts, 26 de maig de 2015

Facin joc

Veus la quantitat de gent de la teva edat que es mor -cauen com a mosques, cada vegada amb més freqüència-, i et planteixes el futur.

Cuidar-te un poc a partir d’ara per mirar de durar més que ells….

...o cuidar-te menys i disfrutar del temps que et quedi, en vista del que passa, que se’t pot acabar el xollo qualsevol dia.

És una conversa recurrent entre madurets, als joves evidentment ni se’ls passa pel cap, si et senten et miren com si no entenguessin res. Clar, no és un tema que els toqui en aquest moment.

Però per tu és el tema. Vulguis o no, t’ho jugues tot a una carta.

Apostes per conservar-te, a veure si et mantens i gaudeixes d’una certa qualitat de vida -tranquil·la, light, sense estridències, gris, avorrida?- per molt de temps…

...o li fots pes dret i no poses fre a res; total, qui sap què te pot passar demà?

Supòs que aquí entren en joc les probabilitats i les estadístiques.

Però com que no pots viure pendent de gràfiques i percentatges i no et queda gaire temps, hauràs de prendre una decisió.

Has de fer cas al teu metge o a l’amic que té deu anys més que tu i que no es priva de res i va fent?

Reticent com ets a abandonar els plaers, dubtes. 

Així que de vegades fas excessos i després te’n penedeixes. 


I de vegades fas bondat, i també te’n penedeixes.



dimecres, 13 de maig de 2015

Refer la vida

Un bon dia ja fa estona un amic meu es va separar de la seva dona i darrerament roda tot sol pel món.

M'ho comenta una amiga que fa temps que no té notícies d'ell. I com que sap que el conec em pregunta pel meu amic. Ha refet la seva vida?

Li deman què vol dir amb açò i me contesta bono! si ha refet la seva vida, si torna a tenir algú, si torna a viure amb parella.

Jo -digueu-me il·lús- no sé què té a veure una cosa amb l'altra.

Haver de refer la teva vida voldria dir que pel fet d'estar sol la tens desfeta, deconstruïda, anihilada, desintegrada? 

Si és així, pobre amic meu, mesquinet!

Jo, què voleu que us digui, el veig millor que mai, ara dedica temps a altres coses, trob que és més ell i no sembla que li manqui de res.

Diria que està més bé ara tot sol que quan estava amb qui ja no tenia res a compartir.

Té una feina que li agrada i afeccions que l'omplen, amics que estima i l'estimen, una vida plena i se sent satisfet.

Però, clar, com que no té parella, açò no és vida ni és res; ha de refer la seva vida.

Idò no, li contest, el nostre amic no ha 'refet' la seva vida, la va fent, construint dia a dia com tothom, i me sembla que no li va malament. 


I tu, per cert, no trobes que hauries de 'desfer' un poc la teva vida i lliurar-te de la persona que t'humilia, maltracta i t'anul·la constatment?


dimecres, 29 d’abril de 2015

De sèrie o opcional

Tens moments en què tot es fa fosc, et superen les circumstàncies i no pots reaccionar. Episodis tràgics en la teva vida que t'afecten de tal manera que ni et reconeixes.

Canvies d'humor, de semblant, les relacions amb els altres se't fan feixugues. Anar a la feina suposa un drama i qualsevol petit mal es converteix en un calvari.

Però veus que hi ha qui, estant molt pitjor que tu, sempre té un somriure, no parla del que pateix si no li pregunten, mai no mostra una actitud negativa i sembla tenir-ho tot controlat.

I l'admires, perquè et sembla que és feliç malgrat les situacions adverses.

Per açò, encara que sigui amb una rentada de cervell, voldries poder gaudir de cada instant, relativitzar els factors negatius, està sempre de bones, transmetre optimisme i energia.

Viure enganat si és necessari, per no patir debades.

A través dels estupefaents si fa falta, ressaltar allò bo de la vida, superar les mancances.

A costa d'una lobotomia, si cal, estar resguardat contra les ombres i ser un idiota feliç.

Existeix un xip que s'activi al cervell i que provoqui aquests efectes?

Pel que has observat, sí. Es veu que algunes persones el duen incorporat de sèrie.

Però tu es veu que ets un model bàsic barat sense dret a aquests luxes.


dimarts, 14 d’abril de 2015

Catalític

Llegeixes per la xerxa que un catalitzador és una substància que incrementa la velocitat d'una reacció. El catalitzador, que en general està en una quantitat molt menor que els reactius, no es consumeix i es troba sense canvis al final de la reacció

I penses que, ves per on, t'agradaria ser ser una cosa així.

Voldries ser com a persona algú que aconsegueix treure el millor dels altres sense ser el protagonista. 

Tal vegada podries ser, com passa de vegades, un cantant mediocre amb creativitat que agrupa músics boníssims que sense ell estarien dispersos i que mai no haurien arribat a ser coneguts. 

I també te semblaria fantàstic poder ser un personatge mediàtic que aconsegueix aglutinar amb el seu carisma la insatisfacció i les queixes d'un munt d'indignats.

Després llegeixes que bé que hom diu que el catalitzador ha de restar inalterat a la fi de la reacció, això no exclou que, pel fet de participar en algun pas intermedi d’aquesta reacció, resulti a la fi modificada la seva estructura física

I te sembla que potser el preu a pagar és massa gran. Modificar l'estructura física... açò què vol dir?

Valores els pros i contres, m'hi faig o no? I a la fi trobes un argument concloent:

Qualsevol catalitzador pot, amb el temps, perdre activitat i ésser contaminat per les substàncies reaccionants o les impureses.

Definitivament, t'estimes més ser un vulgar reactiu anònim, i si volen que acceleris, que te catalitzi un altre.

Tan tranquil com vius, ara ficar-te en aquests embolics no t'acaba de fer


dimarts, 24 de març de 2015

Progressa adequadament

Progressa adequadament, aquesta sentència suposava als anys d'escola la més gran de les satisfaccions.

En aquells temps els objectius eren clars i si els assolies et miraven amb cara de satisfacció i et posaven al teu butlletí de notes P.A. Els papàs contents, l'àvia et besava, queia algun regalet...

Segles més tard suposes que ara l'objectiu també deu ser avançar, és un concepte que queda bé. Què fas? No, res especial, però estic progressant. M'han acomiadat de la feina, la parella m'ha deixat i tenc un fill malalt, però progrés cosa grossa... 

La veritat és que no saps ben bé què és allò que es valora o has de valorar quan fas o et fan avaluacions periòdiques, i si l'aprovació dels altres vol dir que vas per bon camí. 

Tu progresses vulguis o no, ja s'encarrega el temps d'obligar-te, però cap a on? Ho fas adequadament? Pensa que tot hora et miren, examinen i qualifiquen.

Qui t'avalua i amb quins criteris, de qui et fa falta l'aprovacio?

Necessites ser acceptat i valorat, que t'acceptin al ramat i que el mascle alfa trobi la teva conducta i progrés adequat, formar part d'ells.

Però no saps si com actues és per contentar el grup o perquè de veritat sents la necessitat de fer-ho així.


Potser per ser un poc més tu seria bo no tenir tanta por que el veredicte dels altres fos que necessites millorar.

dimarts, 24 de febrer de 2015

Superheroi

N’hi ha milers que ho pensen fer i només un que ho fa. Navegar, viatjar, ser un aventurer. 

Tu, com la majoria de la gent, les situacions emocionants les experimentes en els llibres, les pel·lícules, projectes que programes i que habitualment no passen de virtuals, algun viatget…

Clar que en algun moment has pensat en ser un heroi, fer alguna cosa extraordinària. Però quan viatges a terres més o manco exòtiques sempre ho fas protegit per agències i guies, i no te mous dels llocs segurs. 

Açò sí, tornes presumint de la teva valentia.

T’assabentes que hi ha gent que necessita ajuda i tot d’una te sents disposat a ser cooperant a Centramèrica, col·laborador a un hospital a Àfrica, missionera de la caritat a Calcuta…

Tot des del teu sofà, mirant National Geographic i pagant la teva quota a Metges sense fronteres.

I desvaries creient que algun dia aniràs a l’Índia, Guatemala, Haití o Ghana, quan tens clar que no et mouràs del teu confortable occident.

Per què t’enganyes a tu mateix?

Sigues prou valent per reconèixer la teva covardia. 

No passa res. Som porucs i egoistes per naturalesa. Duim dins els gens la tendència a la conservació. 


No passis pena, els superherois només existeixen a les pel·lis i els còmics.

dimecres, 28 de gener de 2015

Eternament provisional

Saps que ets un ésser provisional, ets conscient que des del teu naixement comença un compte enrere que marca la teva fi, sents que ets efímer i temporal. Ho saps i, encara que de mala manera, ho acceptes.

Però és que en tot el que fas també tens una sensació de provisionalitat.

Quan vius un moment en què tot està bé i sembla que les coses funcionen, no goses gaudir-lo perquè tens la certesa que prest desapareixerà, et supera l’ansietat perquè sospites que res no serà definitiu.

Normal, perquè ho tens tot agafat amb pinces, tot embastat, tot són bocets d’un teòric futur perfecte i etern on tot anirà estupendament.

Per molt que tenguis, per exemple, una casa nova, unes relacions sentimentals i socials satisfactòries, una feina més o manco estable, encara que vagis solucionant els problemes que se’t presenten, no t’atreveixes a respirar tranquil.

La suposada felicitat que hauries d’experimentar en un moment així és contrarestada per l’angoixa de saber que posiblement tot açò serà temporal.

Normal, perquè tots els problemes els arranges apedaçant-los, sabent que en el fons només es tracta d’una solució transitòria, i projectes un virtual demà on confies que tindràs temps per consolidar tot allò que vas deixant a mig fer.

Un demà que no arriba mai. 


Un demà que saps perfectament que mai no arribarà.

Un Joyca i una Harley

Si haguessis de tenir una moto -fa una eternitat vas tenir una 74 cc-, voldries que fos segura i tranquil·la, que et dugués on vols amb com...