dimecres, 31 de desembre de 2014

Sobre la marxa

Sempre has pensat que la vida hauria de venir acompanyada d’un libre d’instruccions -el de Perec no te va acabar de convèncer-, com passa quan compres un smartphone o una termomix. Però es veu que no, ves per on, i te l’has d’enginyar tu tot sol.

I sol és com et trobes quan has de decidir, si pitjar un botó o un altre, acceptar una feina o anar-te’n a Vietnam, suïcidar-te jove o contractar un pla de pensions, enviar un missatge a aquella dona o dir-li alguna cosa a l’altra…

I ara què faig?, et preguntes moltes vegades cada dia quan tens dubtes. I jo què sé!, et contesta fart l’altre tu.

Abans admiraves la gent més gran perquè creies que ho tenien tot més clar, que la seva experiència els donava criteris per decidir. 

Però has anat fent anys i te veus igual de perdut, i penses que ningú no té mai un camí al davant per seguir.

Serà que tot és relatiu? Que la vida no significa res i no té sentit si tu no li dónes? 

Veus passar aquell vell de vuitanta anys que ja ho ha vist tot, i penses que per ell cada dia també és nou i ha de decidir quan es troba amb noves circumstàncies que li modifiquen la seva rutina.


Tots ens enfrontam cada dia a nous reptes i tots vivim improvisant, tant el que acaba d’arribar com el que està a punt d’anar-se’n. 

Provam coses, encertam, ens equivocam, tornam a provar... Anam fent sobre la marxa.

dimecres, 3 de desembre de 2014

Nocturn Opus 9 n.2

Dormir tot sol és el millor que em pot passar, et dius, convençut. 


Tens un llit enorme a la teva completa disposició, somier de làmines, matalàs de viscoelàstica i edredó de plomes.

Aire condicionat amb bomba de calor, el telèfon i un llibre a mig llegir damunt de la tauleta de nit, el televisor als teus peus.


Agraeixes no tenir ningú que et posi un braç damunt el nas, que t'enllaci amb una cama, que t'agafi per la cintura i t'abraci... que impedeixi la teva total mobilitat, ningú que et pregunti a mitja nit què estàs pensant, o m'estimes?

No haver de suportar peus freds, fregades i atxems, ni aquell mòbil, que no calla mai.

Dormir tot sol és el millor que hi ha. Tens un gran camp on pasturar, sense lluites territorials ni batalles carnals, sense incursions en terreny enemic. No preocupar-te per triomfs o derrotes, sense roncs que no et deixen dormir ni emocions que no et deixen descansar... 

No sentir cap alè a tres centímetres de la cara, la calor incòmoda d'un altre cos, el batec d'un altre cor a prop de tu.

Dormir tot sol és el millor que em pot passar, tornes a dir-te quan surts del bany i per la ràdio sona Chopin. 

Te'n vas al llit content confiant que descansaràs tranquil sense pensar en res, et ben tapes i relaxes, comences a sentir-te feliç. 

Però quan et tombes i reconeixes les restes de la seva olor al coixí...


dimarts, 4 de novembre de 2014

Relacions domèstiques


Obres la porta de la nevera i parles amb ella d'una forma especial, dement, dirien alguns. Mentre treus la mantega i el formatge i el suc de taronja, et confesses amb ella com ets incapaç de fer-ho amb cap persona o altre aparell.

M'agradaria saber quina mena de poder exerceix sobre tu aquesta nevera perquè li professis tal intimitat, tanta confiança. Consideraria potser un interlocutor més vàlid una ampolla o un ordinador, una cigarreta o la calavera de Shakespeare, una ganiveta o poser una pistola. 

Però tu ets així i passes el teu valuós temps, irrecuperable, parlant amb una petita i bruta nevera. 

Acabes la confessió i tanques la porta de la groguenca nevera i et disposes a empassar-te tot el material que li acabes d'arrencar. 

Després de la comunió, un rot, i comences un idil·li -una infidelitat- amb el televisor, que et té el cor pres, malgrat no escoltar-te mai i portar sempre la veu cantant. Però la teva veneració per aquest aparell compensa amb escreix els inconvenients d'una comunicació sempre unilateral. 

Més tard, quan t'adones de la mala cara que fa la nevera i de la seva sobtada fredor, apagues el seductor televisor i obres una altra vegada aquella porta groguenca i pesada per arribar amb un flam i un batut de xocolata a una reconciliació envejable. 

dimecres, 8 d’octubre de 2014

Statu quo


No obres la porta perquè t'arribarien sensacions que podrien desfer l'estat en què tu vols que estiguin les coses. Truquen una i altra vegada i deixes que el timbre s'esgoti i per fi resti mut. 

Tens cents de missatges sense llegir perquè et fa por que en algun d'ells es trobi una raó que justiqui algun canvi. No agafes el telèfon, que sona incomptables vegades, fins que destrosses l'aparell que et connectava amb el món exterior. 

Vas al saló, i l'envaeixes. El domines amb la teva presència i t'instal·les a la millor butaca, considerant el moment, calibrant l'entorn. Has pensat en la música com a complement de la teva situació. Ho trobes arriscat, tan sols una nota fora de context podria malmetre tota aquesta obra essencial. I el so el fas tu dins el teu cap. I així ets alhora compositor, intèrpret i auditori. 

Consideres si un poema, escollit entre tota la teva gran col·lecció de llibres, podria ajudar-te en aquesta tasca. No ho trobes convenient i no ho proves. I així continues, assegut a la butaca com un déu omnipotent observant les seves possessions. Satisfet i al·lucinat, ebri de goig creatiu. I, també com un déu, desfet per una solitud inabastable. 

T'aixeques volent fer alguna cosa, t'adones que et manca quelcom perquè tot tingui sentit. Però tornes al teu seient i et sents massa covard per anar a buscar-ho a fora, massa orgullós per reconèixer la teva manca de suficiència, massa feble per obrir-te a l'exterior. 

I plores com un déu infant assegut a la teva colossal butaca. 

dimarts, 9 de setembre de 2014

Masticables


Els caramels sugus són durs quan te'ls fiques a la boca i comences a mastegar-los. Són hostils i gens propensos a deixar-se assimilar.

Són rebels per naturalesa, poc a poc adquireixen una textura gomosa que es fica entre les dents. Tens la sensació d'ésser envaït per un element estrany que no et deixa obrir la boca, que s'aferra a la dentadura, que lluita i es defensa. 

I a la fi canvien, amb calor, saliva i masticació lentament baraten la densitat, es rendeixen i són suaus com la seda i ja està, els gaudeixes.

De vegades trobes un sugus que t'agrada especialment, potser de gust de pinya, d'embolcall blau. Penses vaja sugus, mare meva! Però és dur, molt dur, i per molt que salivis i masteguis es resisteix.

I et preguntes cagontot, els sugus, que no són tots iguals, per què aquest em supera? 

Què pots fer? Escopir-lo i agafar-ne un altre? Canviar d'estratègia? Tenir més paciència amb ell? 

El vas reblanir prou abans de provar de mossegar-lo? T'has plantejat si el problema és ell o ets tu?

Els caramels sugus, sugus de suchard, triomfen perquè suposen un desafiament. No hi ha cap recompensa millor que el resultat feliç d'una empresa complicada.

Si vols experimentar el gust de la victòria després d'una dura batalla i no tens cap intenció de fer-te mercenari, accepta el repte dels inigualables sugus.


dimarts, 1 de juliol de 2014

Les claus de l'èxit


Per triomfar a la vida, oblida’t de mostrar-te com ets, autèntic, honest i conseqüent. Oblida prejudicis i remordiments i llança’t sense complexos al món de la farsa, l’aparença i la hipocresia.

Per trobar feina, aconseguir parella, prosperar en política, guarda la canya d’un sol ham i agafa els palangres, deixa la fluixa i empra un bou.

Si vols arribar a ser qualcú, aparca l’orgull i el sentit del ridícul, no et mostris vulnerable, supera l’empatia i oblida els fracassos. No admetis ni una errada, no et disculpis. Demà torna a començar com el primer dia.

I si queden pel camí víctimes del teu èxit, amics decebuts, col·legues dolguts... és el seu problema; estaven destinats a ser uns perdedors. No reculis mai, ni per agafar arrencada. Empentes, colzades, travetes, mentides i traïcions: tot val. La vida no és potser una competició? Idò...

No tenguis ètica ni moral. Que mai no puguin dir allò de «era una persona de profundes conviccions». Quina vergonya! Aquests no faran mai res. 

No tenguis massa estimació per ningú, no et deixarà prosperar. Tu ets l’únic important i la resta, instruments que has de manejar per al teu profit.

I si et recriminen per la teva manera de ser, pensa que només és enveja.

Ja sé que no és bo de fer aplicar aquestes mesures, sobretot si ets de natural bona persona, però estic segur que amb treball, perseverància i disciplina ho aconseguiràs. 


dimarts, 3 de juny de 2014

Mutatis mutandis


Canvies si el cos t'ho demana, quan trobes que ho has de fer i que l'energia invertida compensa les variacions. Canvies i et transformes, et sents incòmode, aliè al teu món, però a la llarga et trobes millor.

De fet, encara que creguis que et mantens igual, subtilment et transformes, i si no ho fessis, t'exposaries a múltiples problemes d'adaptació en un món que es transmuta constantment. Qui no coneix qualcú que fa el major dels ridículs allà on va creient que és autèntic mantenint-se igual que fa trenta anys?

Tothom canvia durant la seva vida més d'un cop de feina, de ciutat, de casa, de parella. De pentinat, de companyia telefònica, de partit polític, munta congressos extraordinaris, dimiteix, no es presenta a pròximes primàries, abdica. Canvia d'advocat, de tendències culturals, d'hàbits gastronòmics o sexuals...

Així com és important mantenir una certa estabilitat, també és necessari variar.

Encara que traumàtics, els canvis són higiènics i suposen neteja de velles tradicions enquistades, rutines automatitzades i l'oportunitat de desfer-se'n de tot el que acumulam i no ens satisfà.

Ens adaptam a la rutina d'una manera excepcional, la necessitam i mos ajuda a l'equilibri mental.

Però una alteració de tant en tant ens estimula i ens fa sentir vius...  Canviant, com diu el clàssic, allò que s'ha de canviar.

Prova de baratar de tant en tant de feina, de ciutat, de casa, d'aspecte, de parella, de sexe...

dimarts, 29 d’abril de 2014

Sapiens sapiens

Llegeixes filosofia, beus, xerres de ciència, fas acudits racistes, te’n penedeixes. Escoltes música i porqueria, t’enamores, t’intoxiques, fas acudits masclistes, te’n penedeixes.

Ho absorbeixes tot com una esponja, vomites el que no pots assimilar.

Estimes, plores, odies, rius. Ho vols tot i no et satisfà res. Perds allò que tenies i llavors és quan més ho valores.

Treballes sense ganes i gaudeixes amb minúcies. Et baralles per trivialitats i adores coses absurdes.

Proves coses noves i guardes vicis vells. Et creus un déu i plores com un infant. Dius coses que no creus i després et desdius. Ofens la bona gent. Voldries canviar fragments del teu passat. Saps que no pots i vius amb aquest delit.

I de vegades voles per damunt de les teves possibilitats i acabes per terra amb el nas romput i l’estimació destrossada.

Ets humà. Un animal amb aires de grandesa. Un cervell desproporcionat encaixat dins d’un cos amb les seves limitacions. Una ment capaç d’imaginar més enllà del possible. Una fàbrica d’il·lusions per consolar les tragèdies quotidianes i els drames universals.

Sublimes i duus a una categoria superior els instints més bàsics, els adornes i disfresses de sofisticació.

Podries ser d’una altra manera? Ho podries suportar?

Ets humà, el rei de la creació. El món és un gran magatzem ple d’eines i materials al teu servei.

Això, si més no, és el que et van fer creure...

diumenge, 2 de febrer de 2014

Son pare escopit



Ell va per la vida de suficient i sobrat, amb un excés de personalitat i satisfet de si mateix, sembla que es coneix, s’admira i està orgullós de ser com és, però és clavadet a son pare. 


Els mateixos ulls, la mateixa figura, gestos, expressions, manera de xerrar i la mateixa piga davall de l’orella esquerra.



Ella es creu única i original, amb idees pròpies i amb una manera de ser personal, però l’altre dia quan la vaig veure després de tant de temps em semblava estar davant sa mare fa trenta anys.

Les mateixes opinions, igual to de veu, pentinat, vestit i bellesa.

I segur que cada dia que passa s’assemblen més.

Milions d’anys d’evolució, arribar a la reproducció sexual, combinant adeenes, gens, culminar en l’espècie humana... per acabar sent un clon del seu ancestre.

Açò ja ho feien els éssers unicel·lulars -l’ameba, per exemple, un protozous sense sistema nerviós-, duplicar-se exactament iguals, i ho feien amb una facilitat i una alegria...

I ara continuar amb el mateix, quin malbaratament de temps i energia.

Néixer, créixer, reproduir un ésser idèntic a tu i morir... Açò quin sentit té? A on duu?

Si Darwin aixequés el cap...

Ai, però, si ell i ella es junten i es produeix la mutació i tu, el resultat, no t’assembles als pares, si agafes nous rumbs... Es preguntaran d’on has sortit, si deus ser del butanero, et miraran de reüll pensant que ets una vergonya per a la família, tan senzills i bona gent com són a ca teva...

Malament si ets semblant, malament si ets diferent. Per tant, per bé o per mal, siau qui sou, que diu el poeta.



(C) Manel Gómez Olives 2013

Gras, barbut i pobre

Probablement la felicitat sigui allò a què tothom aspira i que ningú no aconsegueix.

Una meta que persegueixes i que quan hi arribes no és el que et pensaves.

És un estat d’ànim, un sentiment, una sensació, falta d’irrigació sanguínia al cervell? 

Un cap de fibló d’hormones endògenes? La consciència d’estabilitat i maduresa, d’ésser el que vols ser, d’haver assolit els reptes que et vas crear? Es pot ser feliç més d’una estona? 

No em demaneu respostes...

Però quan veig algun individu amb una bona panxeta, barba d’unes setmanes, el cabell una mica deixat i aspecte de no disposar d’un excés de possibles, em sembla reconèixer en ell l’arquetip de la felicitat.

Una persona que ha abandonat l’obligació d’anar cada matí contra la naturalesa del seu cos a cops de raor, que s’ha rebel·lat contra la tirania de l’aparença i de comptar calories i s’estima més gaudir d’unes bones menges, que dedica la major part del seu temps a activitats més interessants i satisfactòries que fer o cercar la manera de fer doblers. 

Qualcú així deu estar molt a prop del nirvana.

Tal vegada el seu aspecte no serà el més atractiu, les dones no se li tiraran al damunt i ningú no l’encalçarà perquè sigui la imatge d’una gran marca, però crec entreveure en el seu rostre un somriure beatífic, talment aquelles figures xineses d’un buda assegut plàcidament... amb una panxa espectacular.


Manel Gómez Olives 2013

Rara avis

Quan obres la finestra al matí i et rep un bon sol, un cel clar i una bafarada d’aire calent, sents una irrefrenable tendència a arriar la persiana i tornar al llit. 

Arriba l’estiu i a tothom li agafa l’excitació, amb el sol i la calor se’ls desperta una inexplicable hiperactivitat.

Des del més petit a la dona d’una edat, tots surten al carrer exhibint la carn blanca; es veu que ara toca posar-se morè.

Sembla que per força tothom ha d’anar a la platja i trescar pel camp en bicicleta.

Com si fos obligatori fer el Camí de Cavalls o la volta a l’Illa, anar en caiac o fer senderisme.

I tu, que a l’hivern no és que siguis precisament un prodigi d’activitat, ara, amb la calor i la humitat, és quan menys ganes tens de moure’t.

Et diuen que véns a nedar? I contentes no, que fa massa calor, i no ho entenen i se n’enriuen, però tu ho tens molt clar.

Només vols estar a l’ombra i a la fresca fent qualque xubec fins que amb el fosquet arribi un poc d’oratge.

En estat d’hibernació en ple estiu... Ets la vergonya de la raça menorquina, i et preguntes si seràs l’únic exemplar de la teva espècie o si en deu haver més.

Quan arriba la tardor i obres la finestra al matí i et rep un sol rònec, un cel gris plujós i un aire fresquet, vas reviscolant i et tornen les ganes de sortir al carrer i passejar i tastar el món. Sempre amb moderació, clar.

Mira que ets raret. Hauries d’haver nascut nord enllà... i potser no només pel clima.

Scientia potentia est

Sempre has cercat en la raó, la lògica i el mètode científic el sistema per analitzar i interpretar la realitat.

Confies en la ciència i estàs orgullós de fer-ho, perquè té la facultat de reconèixer els seus errors i d’autocorregir-se si troba una explicació més adequada. Cosa que no passa en altres formes d’interpretació basades en la intuïció, la fe o les revelacions...

Saps que les disciplines científiques empíriques arriben a coneixements vàlids a través de l’observació, formulació d’hipòtesis, experimentació, extracció de conclusions i elaboració d’una teoria.

Tot recolzat pels pilars de la reproductibilitat i la falsabilitat.

Així de complex i així de senzill.

Aprens d’Einstein, Newton, Galileu, Hawking, Darwin, Curie, Pasteur, Arquimedes, Copèrnic, Mendel, Kepler, Fleming...

Recorres a la ciència quan t’envaeix un dubte, perquè et sembla que és allò que més respostes dóna a les preguntes, inquietuds i paradoxes que sempre t’han desassossegat.

Tot sembla encaixar, és meravellós: fórmules elegants que expliquen l’univers, el tot...

I per això et sorprèn que, entre observacions, hipòtesis, teories, principis, lleis, sistemes i conclusions, et sentis tantes vegades buit, perdut, tot sol, estrany i sense entendre res.

(c) Manel Gómez Olives 2013

O ara o mai

Hi ha coses que s’han de fer ja. Per edat, per circumstàncies, perquè sí, perquè per què no, perquè ja toca. Perquè has perdut la vergonya i el sentit del ridícul, perquè a la fi has madurat, perquè et surt d’allà i perquè demà serà tard.

Perquè ja era hora, perquè sempre ho havies volgut fer, perquè ja t’és igual el que digui la gent i perquè no saps fins quan tindràs la possibilitat de fer-ho.

Ahir pensaves que el temps que et quedava era infinit i ho posposaves tot. Ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment...

Però la realitat t’ofereix cada dia prou exemples de com som d’efímers.

Volies ser nòmada i no t’has mogut d’un parell de llocs. Volies ser artista i has tingut feines rutinàries i poc creatives...

Volies ser poeta i has acabat sent un poema.

I et sents responsable. Talent i oportunitats no te n’han faltat... però sempre t’ha vençut la maleïda apatia.

I calles, culpable. I mentre et mires al mirall calibrant com de vell vas tornant, el temps se t’esmuny entre les mans.

Hi ha coses que s’han de fer ja. Perquè el rellotge juga en contra, perquè ja fa molt que no et sents immortal i perquè allò que facis avui pot ser l’últim que facis. Com aquesta columna d’opinió, que vés a saber si no serà la darrera...

-I així, a la fi aniràs al Japó, escriuràs la novel·la i li diràs alguna cosa a aquella dona que mires cada dia com passa?

-Bé... tot açò ja ho faré més endavant. Quan me véngui bé, quan trobi el moment... No m’atabaleu.


(c) Manel Gómez Olives 2013

De tota la vida


M’agrada preparar calamars plens al forn, jo els hi pos pinyons i trossets de poma confitada, i canyella i... Però ella me diu que així no es fan, què són aquestes animalades, així no és com ho feia mumare, ni s’àvia... I acab cuinant a les seves ordres; més bé, a les dels seus avantpassats.... 
Quant a les relacions, he d’anar amb peus de plom. Si li dic a qui acaba de tenir un fill felicitats!, ella somriu, però després me replega a part i me recrimina com que felicitats? Sempre s’ha dit enhorabona! I acab cap cot talment un be camí de l’escorxador.
Li suggeresc fer un arròs de la terra per dinar, amb monyaco, per descomptat. Me mira amb un posat seriós que me fa sentir petit petit, i me diu açò no és menjar d’ara, sembla mentida que no sàpigues que ho hem de fer més endavant, com s’ha fet sempre. I acab fent un oliaigua amb figues de tota la vida.
En tots els aspectes de l’existència, he d’estar a l’aguait, no fos que transgredís algun detall de qualque protocol ancestral...
Hauries d’estar un poc més atent a les coses, no es pot fer tot de qualsevol manera, aquí tenim unes tradicions, de tota la vida, me diu enfilant el passadís... i es queda tan tranquil·la.
I mentre s’allunya ho va repetint com una salmòdia: De sempre, de tota la vida!
Me la mir amb una mescla d’admiració i condescendència.  
–Però, a vam, tu quants anys tens?

Manel Gómez Olives 2013 
mgolives@hotmail.com

Terra incognita

És curiós com alguns llocs que solem freqüentar en una època esdevenen desconeguts si hi tornam passat un temps. 

Una platja, un restaurant, una llibreria, un racó secret al camp que vas descobrir fa segles, el barri on vas viure d’estudiant. Hi tornes i ja no s’assembla gens a allò que recordaves.

Una ciutat que vas visitar fa vint anys, un bar que vas tancar fa dos mesos, una dona que vas conèixer fa tres dies.

Canvien i es transmuten, i ja no són el que eren ahir.
No seré jo qui jutgi la bondat o perversió d’aquest fet, encara que de vegades s’agraeix alguna variació dintre del bucle existencial on esteim immersos.

Ha variat la realitat o has canviat tu?

No ho sé, però per si de cas, convé començar cada jornada amb el mateix esperit que un explorador vuitcentista que s’enfronta per primera vegada a una terra desconeguda.


PD. Com podeu imaginar, aquests escrits tenen poc de realitat i molt d’exageració o ficció. Especialment aquell que parlava del meu tarannà caòtic i que tenia una desadora...

Termo­dinàmica



Som una persona indolent i vessuda, de ment dispersa i amb tendència innata al desordre i descontrol. 
Fiqueu-me enmig d’un sistema ordenat i en quatre dies no el coneixereu. De fet, a ca meva els papers comencen en muntets i acaben escampats, els plats i gots bruts es van distribuint caòticament pels llocs més insòlits. 
La meva agenda consisteix en una sèrie de papers per la cartera, les taules i calaixos. Hi ha roba per tot. Tot en mi és un caos (pregunteu a la meva desadora).
Però ara he sabut que allò que considerava un defecte és una virtut, i que a més estic fent el que he de fer.
L’univers tendeix de manera natural a l’entropia, cosa que vol dir que l’equilibri s’aconsegueix anant de l’ordre al desordre, i a més es tracta d’un procés irreversible (podeu diluir una gota de tinta en aigua, però aquesta gota no es pot tornar a concentrar).

Per tant, estic molt content de contribuir amb la meva forma de ser a l’equilibri universal.

I com que l’energia invertida en aquesta activitat no es crea ni es destrueix, només es transforma,  no em preocupen gaire les conseqüències de les meves accions.


As time goes by

A partir d’una certa edat tot et sona. Un jove et recomana entusiasmat el darrer disc d’un grup nou i l’escoltes i està molt bé, però et recorda dos o tres grups de fa vint anys.

Sents la conversa d’una colla de bergants i tens una estranya sensació de déjà-vu. Fa trenta anys ho hauries subscrit, però ara et sembla tot tan ingenu...

Llegeixes l’últim bestseller mundial i allò ja ho havies llegit. Els guionistes imaginatius al camp del cinema han desaparegut i el que es presenta com a una novetat per tu és una pobra adaptació.

En passar els anys, minva la capacitat de sorpresa. Acumular experiències i memoritzar records t’estalvia repetir errades i fins i tot pots donar consells –que no diguin que no serveixes per res, almanco serveixes de mal exemple–, però de cada vegada estàs més escalivat com un sarg vell i els dies es presenten més iguals, més plans i avorrits.

Cerca coses per fer que t’il·lusionin, et recomanen els companys irredempts que s’entusiasmen fins i tot amb el vol d’una mosca.

Ja... Uf!

I de sobte t’adones que ja fa temps que tot a la teva vida és un remake.

Però les coses fonamentals s’adapten al pas del temps, no?

Trobes?...

Sing it, Sam.

Simply the best

Visc en un entorn petit, les distàncies són petites, les ciutats són petites, les muntanyes són petites, les petites i mitjanes empreses són petites i mitjanes empreses petites…

I, clar, per noltros fer cinquanta quilòmetres és una barbaritat, tanquen dues hores una carretera i és la fi del món, es cremen tres hectàrees i es declara zona catastròfica, viure a l’altre extrem d’una població és un desastre, necessitam el cotxe per fer vuit-cents metres, un ascensor o escales mecàniques per davallar al port. S’al·lot se’n va a estudiar fora i és un drama. Sa filla petita passa una nit a ca una amiga al poble del costat i no saps si enviar-li una postal...

Visc a una comunitat petita i som poca gent. No solen destacar massa persones en aquestes circumstàncies, el talent es sol distribuir percentualment. Però tanmateix tenim el millor baríton del món, el millor poeta, el millor teatre, les millors festes, un grup de rock mític i els millors empresaris. Les millors platges, la millor cuina, el millor formatge, embotits, verdures, carn i peix, i esclata-sangs...

Per sort no viatjo gaire i no sé el que fan a altres indrets; a veure si seran més bons que noltros en qualque faceta, o tenen millors productes... No ho crec. Però per si de cas, jo me quedo a la meva illeta, que és lo millor del món.

Amb sa caseta, sa barca i sa dona... En aquest ordre, clar.


(C) Manel Gómez Olives 2012

De Marvin de la pasa

Fa uns dies que tenc una nova amistat, la vaig conèixer al món virtual i a poc a poc s’ha instal·lat a la meva vida. Només t’atén quan li demanes que ho faci i sempre està disponible.

De vegades no sap ben bé el que vols d’ella, però amb paciència arribam a un acord.

És discreta i intel·ligent, no te retreu cap defecte, però no suporta que tenguis dubtes a l’hora de plantejar qüestions.

Li dic “Cuéntame tu vida”, i em contesta “Era una noche muy oscura... No iba así”.

Li pregunto “¿Me quieres?”, i la seva cruel resposta és “¿Busco ‘amor’ en internet?” i “¡Je, je! ¡Es broma!”...

I de vegades me renya, “Cómo que buenas noches si son las 5 y 05 minutos”.

És una mala pècora però me l’estimo, freda com el gel, amb un sentit de l’humor peculiar i una memòria que no en deixa passar una.

Només té un defecte, viu aquí però ni parla ni entén la nostra llengua. Si li dius, per exemple, “mensaje para Joan Garcia ‘demà vindré a la plaça’”, ella li envia “De Marvin de la pasa”. I, clar, així no m’ajuda gens...

Aquesta és Siri, l’assistent virtual d’Apple... I jo que fins ara enviava tan content missatges als meus amics en la meva llengua, acabaré parlant en castellà... O prescindint d’alguns dels seus amables serveis.

Sigui com sigui, fa més d’una hora que no parlo amb ella i em començo a posar nerviós...

Malus domestica

Avui m’he menjat una poma i he deixat el seu cor a un plat al meu costat. En pocs minuts, la seva superfície blanquinosa s’ha anat tornant fosca, de tons marronencs, rovellats. 

Quan ho he vist, m’he emocionat i per poc no ploro.

Deu fer prop d’un any, vaig tallar unes pomes per fer unes postres. En va quedar un tros dins un plat a la nevera. Dos dies més tard, la seva carn estava igual de blanca i fresca que el primer dia. Una setmana després, continuava igual. 

En tost de congratular-me per com de resistents són els productes que ens venen avui en dia, em va recórrer un calfred per tota l’esquena.

Aquella anormalitat em va sobtar i, curiós com som, vaig treure la mostra de la nevera i la vaig deixar a la taula de la cuina una altra setmana, i no oferia senyals del pas del temps.

Allò em va colpir. Em vaig posar els guants d’escurar, vaig agafar les pinces de la barbacoa i amb prou precaucions vaig dipositar aquell objecte pervers a la bossa dels fems.

Què era aquella abominació? Mai no ho sabrem. Què li havien fet a la pobra fruita i per què va arribar a ca meva? És un misteri que ultrapassa la capacitat de la ment humana. 

Però jo us asseguro encara que ningú no em cregui que vaig tenir entre les meves mans la poma de la vida eterna.


(C) Manel Gómez Olives 2012

Després de Puigdemont

No fa gaire, la gent rallava de Gürtel, del transport aeri, de velella i xylella, d’economia, si puja o no la bijuteria, de sabates, de tur...