dijous, 23 de febrer de 2017

Polítics impresentables

Un polític, sobretot si té un càrrec important, representatiu, ha de dur uniforme de polític.  

Ha d’estar presentable i punt. Tant se val el que faci. Si és honest o un pocavergonya que roba, si treballa i s’esforça pel poble que l’ha votat o maquina intrigues.

Fins ara t’han pres el pèl i els doblers polítics impecablement vestits i no t’has queixat gaire.

Perquè la imatge és el que val. Impressionen els homes amb coll i corbata i  les dones amb vestidets de marca i ben pentinades, fan goig.

La litúrgia de la política necessita de la forma. Cerimònia, rituals i vestimentes, perquè sàpigues que són posseïdors d’unes capacitats que tu no pots ni albirar.

Poden anar amb els cabells tenyits de taronja, pero no gaire llargs, poden destil·lar odi i escupir misogínia, pero ben vestits...

Si no, t’ho imagines?, podria ser president del Parlament un tipus vestit de qualsevol manera, grenyut i hipiós... sense estudis i potser amb una feina manual. Quina vergona... si aquest no deu ni saber el que vol dir prevaricar.

De polítics impresentables pels seus actes en coneixes prou, imputats, acusats i condemnats, però aquests no et fan ni la meitat de fàstic que els que no se saben vestir decentment.



dijous, 9 de febrer de 2017

Global / local

Moren dues-centes persones en un atemptat a un país d’orient mitjà i no aixeques ni una cella. Se’t mor el ca i és una tragèdia que pateixes amargament amb un dolor que et dura mesos.

Et fa mal una cama i és el drama més important de la història de la humanitat, encara que cada dia desapareixin milers de persones al planeta per malalties, fam i guerres...

Allò que t’és proper t’afecta i el que és llunyà ho veus a través d’un filtre que et deixa viure sense excessives preocupacions.

Normal, et dius, açò li passa a tothom i és natural, com més a prop, més ho sents; instint de conservació.

Voldries que no fos així, però les desgràcies dels altres, properes i llunyanes, l’únic que et provoquen és participar de tant en tant en qualque acció simbòlica, unes belles paraules, alguna petita contribució econòmica... Gestos més o manco sincers per quedar bé amb els altres i amb la teva consciència.

I et dol haver de mentir i dir que et sap greu tal esdeveniment luctuós, quin drama més gros... Mentre penses en les minúcies que de veritat t’importen.

Allò de pensa globalment, actua localment ho trobes una frase preciosa però et sembla que sol passar més bé el contrari.

De vegades actues globalment, creus que és la teva obligació, que has de col·laborar amb tasques d’ajuda a les víctimes de les catàstrofes i les injustícies que existeixen per tot el món, però en el que penses realment i t’interessa de veritat és el que és local, allò que et succeeix a tu i als teus.




dimarts, 24 de gener de 2017

A contracorrent

Saps que allà no es pot fumar i és llavors quan més ganes en tens, i mires si hi ha un racó on no et vegi ningú.

Aparques el cotxe on està prohibit. Mai no et poses d’entrada el cinturó de seguretat, fins que no veus un policia o t’ho exigeix qui va amb tu.

Duus el ca amollat pel carrer i per les platges i el camp, per tot allà on no es pot.

Entres per la porta de sortida, vas quan tothom ve...

T’agrada anar a la contra. Basta que alguna cosa estigui vetada perquè t’agafi un desig irresistible de fer-ho.

Si la majoria diu blanc, tu negre. Si tothom sí, tu no...

Tens des de sempre unes ganes irrefrenables de conduir en sentit contrari, d’anar contra direcció. Amb el cotxe, en la vida, en les normes i conviccions, en la forma de ser i de pensar de la major part dels que t’envolten.

Per què ho fas? De vegades pot ser que actuïs així per necessitat, per pressa o per comoditat, però no me diguis que en moltes ocasions no ho fas només per gust.

Per la satisfacció d’anar a contracorrent, per sentir-te diferent? Per estar per damunt de les lleis que sotmeten els tristos mortals, per creure’t així amo de la teva vida?

O no? O sí? No, no contestis. Total, ja sé la resposta, sempre el contrari del que es podria esperar.

dimarts, 27 de desembre de 2016

Dates assenyalades

Tu, que no fas cap tipus de propòsit de futur un tres de maig, per exemple, no entens per què ho hauries de fer el dia un de gener.

Tu que no sols dir-li res mai a aquell conegut que et trobes de tant en tant, només una mínima salutació, no saps per què pels dies de Nadal li has de fer més cas, preocupar-te per la seva salut, feina o família i fer-li una abraçada.

Ni trobes adient vestir-te diferent als altres dies perquè sí, ni fer un menjar especial, ni fer regals o rebre felicitacions.

No has entès mai açò de les dates assenyalades. Et sembla que hi ha poca sinceritat en el que es fa i molta postura i hipocresia.

Desitjar un feliç any a gent que no t’importa gens, ser millor i més comprensiu uns dies determinats amb els que tens al teu voltant tot l’any... actituds que no pots comprendre i molt menys imitar.

O ets bona persona i sols tenir bons sentiments cap als altres, o ets un malparit i no t’importa ningú. Continua actuant en conseqüència aquests dies, amb la teva amabilitat o la teva mala bava.

Pero no et vegis obligat a deixar de ser tu perquè toca, en aquestes dates assenyalades. Perquè açò no és més que falsetat i voler quedar bé.

I durant la resta de l’any no podràs continuar sempre dissimulant i en algun moment es revelarà el teu autèntic tarannà.

Siguis valent i arrisca’t a ser tu, també en aquestes dates assenyalades.


dimarts, 29 de novembre de 2016

De baixa intensitat

Un element exposat a la intempèrie poques vegades deu el seu estat a fenòmens brutals i sobtats com un llamp o un terratrèmol. Habitualment són la pluja, el vent i els canvis de temperatura les accions que poc a poc i constantment han anat modelant la seva apariència.

A tothom commou un esdeveniment luctuós, d’aquells que destaquen els mitjans o que escampa la veu del carrer. Ningú no queda indiferent davant actes dramàtics, fets violents que suposen un transtorn important per qui els rep.

Però la majoria d’agressions que ens erosionen són subtils, particulars, quasi imperceptibles. Les patim dones, fillets i homes a casa nostra, a la feina o a l’escola, un poc cada dia, dosificat.

També les rebem del govern de torn, que moltes vegades ens trepitja o ens ignora, però només un poquet

Com que sempre tot es fa tan suau i progressivament, no és notícia ni motiu de rebel·lió, gairebé ni ho notam.

Posiblement ens fan més mal aquests fenòmens de baixa intensitat que els estridents, potents i notoris.

Els que són evidents i ostensibles els podem veure venir, provar de resistir-nos o combatre'ls. Però els altres els duim a dins i els toleram, i ens acabam acostumant a existir amb aquestes petites i constants erosions que no ens maten però tampoc no ens deixen viure.



dimarts, 15 de novembre de 2016

Vida pròpia

Qui no ha escoltat alguna o moltes vegades -o ho ha expressat un mateix- la queixa de no tenir vida pròpia? Per causa de la feina, la família, obligacions que han aparegut a la seva existència, de sobte o poc a poc, quasibé sense adonar-se’n, limitacions de temps o d’espai mental que han determinat en aquesta persona la sensació que dedica una gran part de la seva vida a dur a terme coses per força, perquè s’han de fer, i en canvi per allò que de veritat voldria fer no troba temps ni l’ocasió.

Qui no ha tingut en algun moment la impressió que està una bona part del temps solucionant problemes puntuals, realitzant tasques supèrflues i dedicant molts dels seus esforços a qüestions secundàries? Mentre allò important, allò que considera que paga la pena, es va quedant a la cua, sempre per demà, per aquell dia del futur perfecte quan hi hagi temps per tot.

Qui no voldria en alguna ocasió sortir d’aquesta roda, d’aquest cercle constant que et duu d’una comesa a una altra sense un instant de reflexió? Fugir de la sensació d’estar en mans de circumstàncies no voluntàries ni controlables.

Què és, però, la vida pròpia si no açò? Allò que t’ha tocat més allò que tu has triat. Dos elements essencials que s’han de saber combinar.

Açò sí, hauríem de procurar que tenir cura dia a dia de les coses urgents no ens faci posposar eternament les importants.




dimarts, 1 de novembre de 2016

Un ca, o un canari... o un cactus

A vegades et preguntes fins a quin punt algunes persones són conscients del que tenen entre mans. Et sembla que molta gent no hauria de ser tan atrevida, tan eixelebrada com per assumir responsabilitats a les que no pot fer front. Haurien de reflexionar un poc sobre els seus límits i actuar en conseqüència.

Les coses van bé si cadascú es fa càrrec del que considera que està capacitat. S’ha de tenir en compte el temps que un està disposat a dedicar, la voluntat de sacrifici, la capacitat de donar afecte, d'invertir uns doblers, de renunciar a certes activitats per poder atendre en condicions allò de què et fas responsable.

I segons el nivell d’implicació i de les variables anteriorment citades, un es pot involucrar en la cura, per exemple, d’un ca, que necessita una dedicació mínima imprescindible però que dóna moltes satisfaccions.

Qui no estigui disposat a tant, potser estaria bé que tingués un canari. Allà cantant dins la gàbia, un poc d’aigua, menjar i poca cosa més a canvi de companyia.

I si no, una planta, tan agraïda només regant-la un poc de tant en tant.

No sembla tan difícil tenir ànsia d'algun ésser viu que t'acompanyi l'existència si hi ha un equilibri entre les necessitats que requereix per una banda i les atencions que li pots donar per l’altra.

Ara bé, les coses es compliquen quan algú a qui no li confiaries, per exemple, ni la supervivència d'un cactus et diu que li faria il·lusió tenir, per exemple, un fill.

Per això el món va com va, i no va pitjor per pura casualitat.